La igualtat —que com a valor abstracte ocupa un lloc d’honor en l’ordenament jurídic— encara no impregna la realitat concreta i quotidiana.
No podem deixar de celebrar els enormes avenços que han aconseguit les dones gràcies a les lluites feministes, però l’alegria pels èxits no ens ha de fer tancar els ulls davant tot el camí que encara queda per recórrer.
Hui sembla que és més fàcil per a una dona alcoiana arribar a ser membre del Tribunal Constitucional que fer una esquadra en les entrades.
Les lluites passades són molt alliçonadores. La incomprensió i la solitud que va patir Clara Campoamor per demanar el dret de vot per a les dones és un exemple que, lamentablement, es repeteix en el temps. Els casos del Palmar i d’Hondarribia ens han mostrat l’amargor amb què, massa sovint, es vol fer pagar la rebel·lia davant les desigualtats.
La rebel·lia enfront les discriminacions concretes és imprescindible per a aprofundir en la justícia social i en la democràcia.
Les festes són uns rituals socials únics de gran importància pel seu caràcter simbòlic. Si se’ns nega l’accés a les festes en peu d’igualtat, se’ns està negant l’accés a un dels principals recursos socials del nostre poble.
Les tradicions evolucionen de forma contínua i són sempre dinàmiques. Les societats tradicionals han desaparegut, però la societat moderna ha construït la seua representació de la tradició. Aquesta representació pot ser igualitària o pot instrumentalitzar-se per a legitimar les discriminacions i presentar com a naturals i inamovibles les desigualtats.
En analitzar el cas de les falles de València, hem descobert la paradoxa d’unes dones que se suposa que regnen però que no governen, d’unes dones que encara són minoria en la direcció de la festa. El pedestal d’aquestes reines és, al mateix temps, la seua presó.
L’experiència positiva de les dones en les bandes de música ens ha ensenyat que les coses poden ser d’una altra manera i que la participació en igualtat, amb els mateixos drets i deures, és possible.
