Hi ha dues maneres d’arribar a l’alliberament: una és, sens dubte, la política, canviar les lleis i lluitar per la igualtat. Són moltes les maneres de procedir. Però jo insistisc en l’altra perquè és l’única que conec: la manera psicològica, l’eliminació dels obstacles perquè pugues crear la teua pròpia llibertat sense demanar-la. Les dones que preferisc com a heroïnes van ser les que aconseguiren per elles mateixes la seua llibertat. No la sol.licitaren ni la demanaren, la crearen.
Anaïs Nin
La defensa i la reivindicació de les dones cap a una igualtat ha tingut una llarga trajectòria. Ha estat un camí llarg i dur en molts llocs del planeta, en diferents èpoques històriques i que s’ha manifestat de diverses maneres (el dret al vot, la subordinació legal respecte al pare o al marit, l’ablació sexual, la limitació a l’accés escolar, la desigualtat salarial…).
Si avui gaudim d’uns drets bàsics en la societat europea occidental, que legalment reconeix la igualtat entre homes i dones en l’àmbit de la vida pública, és per la lluita constant, silenciada i diària de moltes dones i homes que creien necessària una societat més justa.
Nosaltres, totes i tots, construïm dia a dia amb les nostres actituds, fets i passivitats el món que tenim avui. Hem de ser conscients que el que fem i no fem tots i cadascun de nosaltres incideix directament en la nostra realitat, no hi ha destins marcats. El que hem aconseguit, si no ho mantenim, es pot perdre.
En les nostres mans està deixar una societat millor on eixa igualtat jurídica esdevinga real en els àmbits privats. A casa, en la festa, amb els companys, el marit, els fills, els amics, construïm una relació de persones des de la igualtat i el respecte.
Hem d’agafar el testimoni d’altres generacions i passar-lo millorat, demanem el que considerem just, parlem amb les nostres veïnes i veïns, raonem, qüestionem el que fem, com estem educant les nostres filles i fills, quin temps els dediquem i quins valors estem transmetent-los.
Exigim a les diferents administracions i governants, que se suposa que són els nostres representants, que en temps de crisi no recaiguen sobre les dones i els sectors més desfavorits les mesures restrictives que agreugen més encara la situació de dependència econòmica de les dones i incrementen la feminització de la pobresa (actualment, una de cada quatre dones majors de 65 anys es troba per sota del llindar de la pobresa; la pensió mitjana de les dones és ara un 39% més baixa que la dels homes; la reforma de les pensions, malgrat algunes mesures aparentment proteccionistes, empitjorarà aquest panorama).
El treball hem de compartir-lo tant dins de casa com fora; la cura dels fills i dels dependents és una responsabilitat de totes i tots. Els governs han de fomentar i posar els mitjans necessaris per aconseguir un mercat laboral més equitatiu per a homes i dones i dotar la societat d’una cobertura pública de serveis de qualitat per a tothom, i una integració laboral d’acord amb les aspiracions de les dones (permisos de maternitat i paternitat iguals i instransferibles, inclusió de les empleades i empleats de la llar en el Règim General de la Seguretat Social, pensions individuals i no familiars…).
La nostra lluita ha de tenir dos fronts: el nostre entorn mes quotidià i personal, i el social; sols així aconseguirem un canvi vertader.
Col.lectius 8 de Març i Dones
