Novament arriba el 8 de Març i, un any més, commemorem la lluita de les dones per aconseguir els seus drets.
Però si agafem el calendari i rasquem en els altres dies de l’any, com si fóra un rasca i guanya, descobrirem que darrere de cadascuna de les dates hi ha molts 8 de Març, que cada dia és 8 de Març perquè la lluita de les dones és diària i amagada. Sempre ha estat oculta, callada, però no per això és menys perseverant i, en aquests moments, dramàtica. Diuen que les retallades que fa el govern arriben a tothom, i és veritat, però novament les pitjors conseqüències les paguen les mateixes (les dones).
En tots els moments de la història el poder ha jugat amb els nostres drets segons li ha convingut. Quan han necessitat mà d’obra o ens han volgut en el mercat laboral per a abaratir els salaris, ens han contat les meravelles de l’emancipació de la dona a través del treball i com de positiu és que els fills vagen a les guarderies pràcticament des que els parim, o que els majors, quan ja no són autosuficients, quedem magatzemats en residències amb mancances de pressupost.
Ara, mentre el poder rescata bancs amb diners públics i abandona les persones, tornen a adreçar-nos discursos reaccionaris sobre la grandesa dels treballs domèstics de cura dels xiquets i dels ancians. I aquest xantatge moral ens arriba quan l’excusa de la crisi ha assentat el mercat laboral en la precarietat i en els treballs mal pagats, quan moltes dones no treballen per tindre un salari propi que les faça independents sinó perquè sense el seu sou la seua família no podria subsistir. La càrrega de la doble jornada s’intensifica. La desregulació dels horaris fa molt dura la conciliació del treball extern i del treball intern. Els avis ja no van a les residències, bé perquè les places públiques són escasses i les privades tenen un preu inaccessible, bé perquè les famílies necessiten les seues migrades pensions. Lleis com la de l’atenció a la dependència, que tantes esperances havia creat en la societat, s’han deixat de banda.
La lluita de les dones contra tantes amenaces és tan transversal, inclou tants matisos i queda sovint tan silenciada que és imprescindible que, encara que siga només un dia a l’any, la fem eixir al carrer.
El 8 de Març ens ha d’aprofitar per cridar ben fort que si el món funciona no és gràcies a l’1% que acapara la meitat de la riquesa de la terra. No. El món funciona perquè hi ha gent que treballa per fer-lo funcionar i, en aquest grup, les dones som majoria. Però no volem homenatges tramposos que ens empresonen en el paper d’heroïnes abnegades. L’honor de treballar perquè el món funcione ha de ser compartit, ha de ser de tots i de totes.
Col·lectiu 8 de Març
