El dia 25 de novembre se celebra el dia internacional contra la violència cap a les dones. S’ha de dir que la lluita feminista i l’aconcecució de cert nivell d’igualtat entre homes i dones no ha significat menys violència i que, ben lluny del que es pensa, no és un problema marginal sinó que és una plaga social que exiteix en tots els àmbits.
Actualment els estereotips culturals continuen describint els homes com forts, poderosos, ferms. De vegades però, alguns d’ells no es troben a l’altura en una societat que sempre els hi demana més; si a açò afegim que la dona isca endavant amb èxit, pot ocórrer que l’home se senta atacat i esdevinga violent.
Moltes d’aquestes dones capaces de guanyar-se la vida, de dur cap avant sa casa i els seus fills, a causa de l’educació i d’algunes circumstàncies personals, no aconsegueixen detectar els comportaments abusius que els permitirien reconéixer a temps la violència. L’agressió física és només la part visible del problema i no es produeix sense que prèviament no haja existit violència psicològica articulada en actituds com el control, l’aïllament, la gelosia patològica, l’assetjament, la denigració, les humiliacions, actes d’intimidació, la indiferència davant de demandes d’afecte o amenaces.
A les dones que són víctimes de violència se les acusa de no reaccionar, de ser massa submises, fins i tot alguns psicoanalistes les tracten de masoquistes quan les dones que suporten tant maltractament és perqué es troben sota domini i estan condicionades. El condicionament és social, però també en la realció es pateix una mena d’ensinistrament que les condueix a desenvolupar estratègies d’adaptació per a limitar la violència del company i així preservar la parella i la família.
Les dones sota domini tenen dificultats per a defendre’s, per la qual cosa necessiten suport per a reaccionar i rebujar la violència.
Les dones víctimes de violència conjugal estan criant els seus fills, nens que aprenen la violència com una cosa natural i que després constituiran la societat futura. És important pensar en les generacions que vindran i en el món que els deixarem.
Per tot açò i d’acord amb el pensament de la psiquiatra i psicòloga francesa Marie France Hirigoyen, a qui cite textualment: No s’ha d’oblidar que totes les formes de violència estan vinculades: violència i intimidació en les escoles; violència conjugal amb les seues repercussions en els nens; violència en el món laboral que, en ocasions, servirà de pretext per a justificar la violència de parella. Lluitar contra una forma de violència també implica previndre les altres violències.
Com menys es reconeix socialment un fenomen, més difícil és parlar-ne. Per la qual cosa és necessari anomenar la violència i aprendre a identificar-la fins i tot en les seues formes més subtils. Transmitir missatges clars a les dones perquè posem límits: que exigisquen respecte, no accepten la violència, isquen de l’aïllament si pensen que són víctimes, reben ajuda, parlen del tema amb la família o una associació.
Als homes agressors cal dir-los que la negació no soluciona res, que la violència resulta destructiva per a la seua víctima, però tambè per a ells. És necessari informar-los dels centres de consulta i de les sancions jurídiques a què s’exposen.
Als testimonis cal dir-los que poden ajudar a les víctimes a parlar i a trobar solucions.
